dijous, 11 d’octubre de 2018
dimarts, 2 d’octubre de 2018
Benvinguts al curs 2018-19!
Estimats alumnes,
Avui s’inicia el curs 2018-19 al CEPA Pitiüses.
Professors i alumnes compartim nervis i il·lusió a l’inici del nou curs. Nosaltres, per un costat, perquè posarem per fi rostres als grups per als quals hem pensat i repensat mil i una activitats durant les últimes setmanes. Vosaltres, per l’altre, perquè repreneu els vostres estudis després de mesos i fins i tot anys d’haver estat allunyats del món acadèmic.
Per a aquells que fa anys que no entrau en una aula sabem que és un moment complicat. Tornar a adquirir rutines i hàbits d’estudi pot resultar una mica estressant, especialment en aquells casos en què heu de compaginar el curs amb feina, fills i altres obligacions pròpies de la vida adulta. No obstant, la nostra experiència ens diu que l’esforç i la i·lusió que dedicau a aquesta tornada a les aules us pot assegurar l’èxit.
Podeu continuar llegint la carta en aquest enllaç:
dijous, 27 de setembre de 2018
Any Pompeu Fabra
Com ja hem explicat en altres entrades del blog, aquest any és l'Any Fabra. L'Institut d'Estudis Eivissencs també s'ha sumat a la celebració organitzant una sèrie d'actes.
Aquí us deixam aquest vídeo i aquests passatemps dedicats a la figura de Pompeu Fabra.
dimecres, 29 d’agost de 2018
Consells per superar la prova oral
Estau a punt per enfrontar-vos a la prova oral i obtenir la certificació del nivell corresponent de català? Segur que sí. Aquí us deixo uns quants consells perquè l'enfronteu amb èxit. Sort!
1. Calma!
Relaxeu-vos! Sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho.
Penseu que els examinadors i examinadores no són monstres àvids de suspensos! La majoria són professors i professores que coneixen de primera mà l’esforç que us ha costat preparar-vos per a la prova. Busqueu el vostre mètode de relaxació preferit i recordeu que els que us examinen no cobren cap extra per destrossar les vostres esperances i us ajudaran en la mesura que puguin fer-ho.
2. Heu de produir un discurs coherent, ben cohesionat i adequat a la situació.
Molts examinands se centren sobretot en la correcció lingüística (evitar barbarismes i paraules o expressions incorrectes) i obliden que hi ha altres aspectes que són igual d’importants i que tenen el seu propi pes a la nota global. Els percentatges i el grau d’exigència varien segons el nivell , però a grans trets, és important que recordeu:
- L’adequació, és a dir, la mesura en què el que expresseu es correspon amb allò que us han demanat, tant pel que fa al contingut com a la situació. Per exemple: està clar que l'inici d'una conversa de qualsevol tipus ha de tenir una salutació, però veritat que no saludaríeu la vostra mare amb una fòrmula de l’estil “Bon dia, com està distingida senyora”? Mireu d’adaptar-vos al grau de formalitat que us demana l’enunciat.
- La coherència: Em pregunten sobre l’eutanàsia, però no en tinc ni idea… Ah, ja sé! Contaré l’últim capítol de Game of Thrones que, total, es moria no sé qui també. Al final, el que compta és parlar, no? Error! Part del que us puntuen és que les idees siguen rellevants, estiguin ben ordenades i no siguin repetitives.
La coherència també té el seu paper en la forma: si decidiu utilitzar els verbs en la forma balear (jo opin, nosaltres (naltros) menjam, vosaltres (valtros) considerau...), no utilitzeu després altres formes verbals (jo opino, nosaltres mengem, vosaltres considereu...), encara que totes siguin correctes.
3. Funcionament de la prova.
L’expressió oral demana una immediatesa i un pensament ràpid a l’examinand que no són tan evidents en les altres parts de l’examen, i és per això que sovint és la que més por fa.
Una característica comuna a tots els nivells és el funcionament de la prova: Tindreu un examinador/a davant (que parlarà i interactuarà amb vosaltres) i que prendrà notes, a més de l’altre examinand, perquè l’examen es fa per parelles.
Molts examinands es posen nerviosos quan veuen que l'examinador/a escriu: ja m’ha suspès, he dit no sé què malament, està escrivint molt, no escolta el que dic… Res d’això! La persona que us examina pren anotacions perquè és la seva feina. Algunes seran positives i altres, negatives, però vosaltres heu de centrar la vostra atenció en la persona amb qui interactueu.
Molts examinands es posen nerviosos quan veuen que l'examinador/a escriu: ja m’ha suspès, he dit no sé què malament, està escrivint molt, no escolta el que dic… Res d’això! La persona que us examina pren anotacions perquè és la seva feina. Algunes seran positives i altres, negatives, però vosaltres heu de centrar la vostra atenció en la persona amb qui interactueu.
Recordau que la prova queda enregistrada.
4. Interacció amb l'altre examinand.
En la conversa amb l’altre examinand, recordeu que es valora la qualitat de la interacció: no deixeu que l’altre faci tota la feina (no us limiteu a frases curtes) ni tampoc monopolitzeu la conversa. Busqueu l’equilibri: demostreu que heu escoltat el que diu l’altre examinand (estic d’acord/no estic d’acord amb tu, però…) i, si podeu, feu-li alguna pregunta (jo opino això, què en penses tu?).
El tractament (vostè, tu) , com tot, ha de ser coherent segons el tipus de conversa formal o informal. Si decidiu parlar de vostè, feu-ho en tot moment i recordeu que caldrà conjugar els verbs en tercera persona del singular. Sempre sigueu coherents: trieu una forma de tractament abans de començar i manteniu-la.
5. Ús de formes dialectals i pronúncia.
L'ús de formes dialectals és un tema que encara provoca debat: Totes les variants dialectals del català (eivissenc, valencià...) són vàlides si són correctes i, per tant, no es penalitzen.
Hi ha algunes coses, tanmateix, que sí estan clares.
Pel que fa a la pronúncia, cal:
- Fer la distinció, en la mesura que sigui possible i segons el nivell, entre vocals obertes i tancades i neutra (a/e).
- Fer la distinció, en la mesura que sigui possible i segons el nivell, entre essa sorda (caça, passar) i essa sonora (casa, pesar).
- .Eviteu els sons que no són propis del català. La z de Zaragoza (Saragossa en català), la j de Jaén…
- La -ll de final de paraula que dóna tants maldecaps als alumnes que tenen el castellà com a primera llengua és important: vull, ell, aquell, treball…, res de *vul, *el, *aquel, *trebal...
- En el dígraf ny, la y mai no sona. És l’equivalent a la ñ del castellà. Per tant, no direm *juni, sinó juny.
- En les paraules que acaben en vocal + ig, la i no sona mai: maig, vaig, roig…
- Els de nivell bàsic (A2) recordeu les vocals de les xifres: vint, trenta, quaranta, cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta, noranta. El vell truc: a partir del quaranta, tots porten dues a. I no confongueu el setze (16) i el disset (17)!
6. Què pots fer per preparar la prova?
1. Aprofita totes les ocasions que tens cada dia per parlar en català (família, amics, feina...). Si no tens un entorn catalanoparlant, sempre et pots apuntar a un grup de conversa, al voluntariat lingüístic o quedar amb els companys de classe per practicar.
2. Mira la televisió o escolta la ràdio en català (telenotícies, programes d'entreteniment, cuina, pel·lícules i sèries). També pots llegir i escoltar àudiollibres.
3. Revisa els models de proves de convocatòries anteriors per conèixer les parts de què costa la prova i practicar a partir d'aquests models.
4. Enregistra't per detectar els errors i corregir-los. Fa vergonya sentir-se un/a mateix/a, però és una bona manera de millorar l'expressió oral. És senzill, ho pots fer amb l'enregistradora de veu del mòbil.
Ànims i endavant, encara teniu temps per preparar bé la prova!
Adaptació dels consells donats al blog A poqueta nit
dilluns, 27 d’agost de 2018
La catedral del mar, sèrie en català a partir de la novel·la homònima d'Ildefons Falcones
TV3 estrena la sèrie "La catedral del mar", a partir de la novel·la homònima d'Ildefonso Falcones. Venjança, amor i traïció en la Barcelona del segle XIV.
La novel·la històrica de Falcones ha captivat lectors d'arreu del món (ha estat publicada a més de 40 països i traduïda a més de 15 idiomes).
Una catedral construïda pel poble i per al poble a la Barcelona medieval és l'escenari d'una trepidant història d'intriga, violència i passió.
Segle XIV. La ciutat de Barcelona és en un moment de màxima prosperitat, ha crescut cap a la Ribera, l'humil barri dels pescadors, i els seus habitants decideixen construir, amb els diners d'uns i l'esforç dels altres, el temple marià més gran conegut: Santa Maria de la Mar.
Una construcció que és paral·lela a l'atzarosa història d'Arnau, un serf de la terra que fuig dels abusos d'un senyor feudal i es refugia a Barcelona, on es converteix en un ciutadà i, gràcies a això, en un home lliure.
El jove Arnau treballa com a palafrener, bastaix, soldat i canvista. Una vida extenuant, sempre a l'empar de l'església de la mar, que el portarà de la misèria dels fugitius a la noblesa i la riquesa. Però amb aquesta posició privilegiada també arriba l'enveja d'altres ciutadans que ordeixen una sòrdida conjura que posa la seva vida en mans de la Inquisició...
diumenge, 19 d’agost de 2018
Cançoner d'estiu
Els companys i les companyes del CNL L'Heura han recollit un seguit de cançons per fer-nos la calor més passadora, però també perquè durant les vacances no perdem el ritme al català que durant l'any hem anat treballant a l'aula. Feu orella i escolteu-les bé; n'hi ha de tota mena i de tots els estils.
Fullegeu el cançoner: hi trobareu les cançons amb la lletra i l'enllaç al YouTube.
diumenge, 12 d’agost de 2018
Literatura i cinema
Pròximament IB3 emetrà en format sèrie l'adaptació de la novel·la de l'escriptora mallorquina M. Antònia Oliver, Premi d'Honor de les lletres catalanes 2016, Amor de cans, que mostra la Mallorca dels anys setanta a partir de la mirada de sis dones completament diferents.
Si us ve de gust, podeu llegir la novel·la i veure la sèrie i així podrem comentar també després què ens sembla l'adaptació que se n'ha fet.
A Amor de cans Maria-Antònia Oliver ens narra l’enfrontament i la descomposió d’una família mallorquina de diverses germanes, les Gamundines. Una història plena de zones fosques, de mesquineses, de misèries. La novel·la exhibeix un clar domini dels registres lingüístics i de les expressions populars, una rica presentació de situacions i personatges i un indiscutible to poètic, sobretot pel que fa a la personalitat d’una de les germanes, n’Àngela, la boja, que es converteix en la consciència de la família. Amor de cans evoluciona cap a un clímax final on la novel·la pren un important valor simbòlic, atès que la història de les Gamundines significa no sols un desarrelament dels personatges, sinó també el de bona part de la societat mallorquina.
Hi ha altres novel·les destacades de la literatura catalana que han estat adaptades al cinema. El curs passat vam començar el Club de lectura amb la Pell freda de l'Albert Sànchez Piñol i també vam anar al cinema a veure'n l'adaptació cinematogràfica.
Us deixem aquest recull d'obres literàries amb la seva adaptació audiovisual per si us ve de gust llegir-les i veure-les.
Us deixem aquest recull d'obres literàries amb la seva adaptació audiovisual per si us ve de gust llegir-les i veure-les.
"Vida privada" està basada en la novel·la homònima de Josep Maria de Sagarra. Publicada el 1932, "Vida privada" és una crònica d'un naufragi social en un moment crític i de canvi, i està considerada una de les novel·les de la literatura catalana més representatives de la societat barcelonina de finals dels anys 20.En aquests enllaços podeu veure'n l'adaptació al format minisèrie:
Capítol 1
Capítol 2
A Les veus del Pamano de Jaume Cabré, la Tina, una pacífica mestra i fotògrafa que treballa en una escola de Sort, fa unes fotografies d'un vell edifici escolar del poble de Torena que és a punt de ser enderrocat. Un simple gest. Clic. I ja està. El lector anirà descobrint pàgina a pàgina, les conseqüències d'aquest fet aparentment banal. Els anys quaranta, el maquis, la misèria moral del franquisme, les covardies personals i col·lectives, les heroïcitats més impensables que es van esdevenir als Pirineus pallaresos d'ençà que les tropes franquistes van arrasar amb inusitada ferocitat aquella zona durant la guerra civil i els esforços per oblidar, tergiversar o recordar obstinadament els fets, desemboquen a començaments del segle vint-i-u i interpel·len els personatges que, al cap de tant de temps, es decideixen a tibar la manta de la història.
En aquests enllaços podeu veure l'adaptació de l'obra al format minisèrie: Capítol 1, Capítol 2
Premiada amb 9 Goyas, va ser l'adaptació al cinema de Pa negre, escrita i dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga i basada en la novel·la homònima d'Emili Teixidor. La pel·lícula és una adaptació no d'una, sinó de diverses novel·les de l'escriptor: Pa negre, Retrat d'un assassí d'ocells i Sic transit Gloria Swanson.
A partir d'un assassinat s'analitzen les relacions d'una família i el seu poble als anys 40. La pel·lícula barreja el gènere dramàtic, el misteri per saber la veritat dels crims i un toc fantàstic relacionat amb els somnis i fantasmes que s'ofereixen com a alternativa als ulls infantils del protagonista, que marca el punt de vista de tot el relat.
Del mateix director, Agustí Villaronga, és l'adaptació de la novel·la Incerta Glòria de Joan Sales, que també vam anar a veure'n l'adaptació al cinema amb l'alumnat de l'escola.
És una novel·la dividida en quatre parts, que té com a centre neuràlgic la guerra, presentada des de la perspectiva dels vençuts.
Dominada per tres amics joves, que van fer la guerra junts, les dues primeres parts recorren a la forma epistolar i ens presenten la vida al front d'Aragó -cartes de Lluís al seu germà-, i a la rereguarda: escrits de Trini, la companya de Lluís a Juli Soleràs. En canvi, les dues darreres són les memòries de Cruells, el tercer amic, un sacerdot, però amb un salt cronològic important a El vent de la nit, on es reflecteix la Barcelona de postguerra fins a arribar a finals dels seixanta.
També s'han portat al cinema i en format sèrie dues de les obres més importants de Mercè Rodoreda.
La plaça de diamant és l'obra més llegida de les novel·les de Mercè Rodoreda, traduïda a més de trenta llengües.
Amb el rerefons de l'arribada de la República i de la guerra civil, aquesta novel·la, que inicialment s'anomenava Colometa, se centra en el personatge de la Natàlia, la Colometa, una dona jove que en representa moltes d'altres a qui va tocar viure un període de la història especialment cruel. La Natàlia accepta sense rondinar tot allò que la vida, i el seu marit Quimet, li imposen. Arriba a acceptar que li canviï el nom pel de Colometa. Com moltes dones de l'època, veurà anar-se'n i morir els seus estimats, passarà gana i tindrà dificultats per tirar endavant els fills.
Enfonsada en un matrimoni que no li proporciona felicitat i unida a un home egoista, la Natàlia renuncia a la seva pròpia identitat cedint tot el protagonisme al seu marit, acceptant els convencionalismes d'una època que deixava la dona en un segon pla. Al llarg del text el lector va descobrint la resignació d'aquesta dona davant la realitat que li ha tocat de viure. La història és plena de Colometes i Mercè Rodoreda els fa en aquesta obra un especial homenatge.
En aquest enllaç podeu veure l'adaptació de l'obra al cinema:
Una família rica, una casa abandonada, un jardí desolat... "Mirall trencat" és la més profusa de les novel·les de Mercè Rodoreda, un retrat de família al llarg de tres generacions, i un imponent retrat de dona amb la figura de Teresa Goday.
Habitacions tancades, de Care Santos. repassa la història de quatre generacions d’una de les famílies més prestigioses de Barcelona.
L’argument es basa en la vida de Violeta Lax, i en el moment que comença una investigació sobre el passat del seu avi i la seva família, descobreix coses fosques que posen en dubte la figura del seu avantpassat i tot el que fins aleshores havia pensat d’ell.
Habitacions tancades fa un repàs pels moments històrics destacats del segle XX i es mou entre l’actualitat i la II República, la setmana tràgica, el cop d’estat de Primo de Rivera o la Guerra Civil…
I canviant de registre, també Ventura Pons va portar al cinema dos dels reculls de contes més coneguts de Quim Monzó: El perquè de tot plegat i Mil cretins
Els trenta relats que integren aquest recull de Quim Monzó es complementen els uns als altres per formar un tot que ens mostra amb precisió l’eterna incertesa humana.
En El perquè de tot plegat els recursos sintètics de Monzó arriben al seu màxim de puresa: aparentment simples i esquemàtics, són una exhibició enèrgica de mestria.
Aquí podeu llegir-ne un dels relats i veure'n l'adaptació al cinema: Submissió
A Mil cretins en un nou pas endavant, Monzó passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor. Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana.
Del clàssic Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, TV3 en va fer fa molts anys una adaptació per a sèrie de televisió i el director Bigas Luna en va fer una adaptació cinematogràfica més lliure: Segon origen
Dos nois molt joves, l'Alba i en Dídac, són els únics supervivents en un planeta pràcticament destruït. En ells dos s'acaba un món i en comença un de nou, en què hauran de lluitar per preservar el coneixement que els ha deixat el passat i establir les pautes per construir un futur en el qual la humanitat no sigui una amenaça per a si mateixa.
Mecanoscrit del segon origen, publicada el 1974 i constantment reeditada des d'aleshores, s'ha convertit sens dubte en una de les novel·les catalanes més llegides de tots els temps. Tres generacions de lectors, com a mínim, han estat marcades per aquesta obra emblemàtica, en què es combinen magistralment ciència-ficció, aventura, novel·la de formació i novel·la d'amor. Tot un clàssic contemporani.
El clàssic dels clàssics del teatre català.
Terra baixa és probablement el drama més representat d’Àngel Guimerà, una obra amb elements romàntics i realistes on les tensions humanes confereixen a l’obra una gran força teatral. L’ideal de la terra alta i la realitat de la terra baixa aconsegueixen una dimensió mítica amb personatges únics com el Manelic, la Marta o el Sebastià que viuen amb gran intensitat la possessió amorosa i els conflictes de poder.
Terra baixa és l’obra més popular d’Àngel Guimerà, una de les seves peces més representatives i, alhora, una de les més conegudes de la història del teatre català.
Adaptació al cinema
"Elisa K" (2009), basada en el conte de Lolita Bosch "Elisa Kiseljak"
“Aquesta novel·la està escrita sense odi.”
A Elisa Kiseljak, que farà onze anys a l’estiu, li agrada el seu nou vestit blanc amb llaços blaus.
Però falta molt poc perquè tot deixi de tenir importància. L’amic del pare ha fet plorar Elisa Kiseljak i després li ha dit: “Si deixes de plorar et regalaré un braçalet de plata”.
Ningú s’adona del que ha passat. Elisa Kiseljak està una mica estranya i prou. Fins que comença a fer-se gran i un dia truca a la seva mare i li demana, espantada: “Ajuda’m, acabo de recordar una cosa horrible”.
I passen catorze anys, quatre mesos i alguns dies.
Diu l’autora al lector: “Elisa Kiseljak només és un nom possible per a una vida probable. Però no es podia dir de cap altra manera: Elisa Kiseljak. Repeteixi el seu nom perquè no se li oblidi”.
“Aquesta novel·la està escrita sense odi”, sí. Però amb aquella alta qualitat literària que sap donar a la delicadesa una força trasbalsadora.
El llargmetratge "Elisa K" és una història sobre la recuperació traumàtica d'un record. "Si deixes de plorar, et regalaré una polsera de plata." Aquesta és la frase que retrona dins el cap d'una Elisa quan és nena, assetjada per un fet del qual no recordarà res fins que d'adulta li esclatarà amb tal força que li serà difícil de suportar.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/pellicules/elisa-k/video/5730063/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)