dijous, 29 de març del 2018

Plats típics eivissencs de Pasqua: cuinat i flaó

Per aquestes dates són dos els plats típics eivissencs (salat i dolç) que convé tastar: el cuinat i el flaó. Us agraden? Els heu tastat, els sabeu preparar?


Més informació sobre el cuinat (història, preparació...):   

El flaó (Clica sobre les imatges per llegir millor la informació)




dilluns, 5 de març del 2018

dissabte, 3 de març del 2018

DIA DE LA DONA: POEMES

* Aquest diacrític ja no hi és! 
DIACRÍTIC

dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna 

que violent és un accent
quan no fa prou diferència.
                   (Mireia Calafell)



La cantant Maria del Mar Bonet recita un poema de la poetessa sueca Edith Södergran: Nosaltres les dones.


Nosaltres les dones som molt a prop de la terra.
Demanem als ocells que esperen de la primavera.
Acollim el pi despullat dins els nostres braços.
Cerquem en la posta de sol senyals i consells.

Vaig estimar un home,
ell no creia en res.
Arribà un dia feixuc amb els ulls buits.
Se n'anà un dia gelat amb l'oblit sobre el front.
Si el meu fill neix mort, és seu.

Perquè cercaves una flor i vares trobar un fruit.
Cercaves una font i vares trobar un riu.
Volies una dona i trobares una persona,
i et sents desenganyat.

divendres, 2 de març del 2018

8 de març, Dia de la Dona



    
    Cançó de fer camí (M. Mercè Marçal)

concursoWEB.jpg
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
    -i serem quatre, serem cinc!-
    i els nostres ulls, estels esparsos,
    oblidaran tots els confins.

    Partim pel març amb la ventada,
    i amb núvols de cor trasbalsat.
    Sí, serem vint, serem quaranta,
    amb la lluna per estendard.

    Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
    ens trobarem a plena mar.
    Arreu s'escamparà la vida
    com una dansa vegetal.

    Dins la pell de l'ona salada
    serem cinc-centes, serem mil.
    Perdrem el compte a la tombada.
    Juntes farem nostra la nit.


CEPA PITIÜSES.jpg

dijous, 1 de març del 2018

Any M. Aurèlia Capmany

L’any 2018 també es commemoren els 100 anys del naixement de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), novel·lista, dramaturga, assagista, traductora, activista cultural, antifranquista i feminista.
Ara que celebrarem el Dia de la Dona la recordam especialment amb un dels seus textos:

"Potser no llegiràs aquesta carta si començo advertint-te que he comès un assassinat. Et preguntaràs, potser, per què jo, una assassina, tinc el desvergonyiment de tutejar-te com si forméssim part del mateix medi, de la mateixa família, de la mateixa estructura moral. Comprenc la teva sorpresa; però, si fas el cor fort i segueixes llegint, t’adonaràs que entre tu i jo no hi ha altra diferència que aquesta: tu no has comès l’assassinat. I aquesta carta et va adreçada per convèncer-te, per aconseguir que tu esdevinguis també una assassina..."
("D'una assassina a una dona de bé", dins del llibre Cartes impertinents)

Cartes impertinents
"Vaig somriure, doncs, una vegada més, i vaig dir-li: 
- Ets tan comprensiu! No sé pas per què porto una vida tan inútil. 
I en aquell moment, l'àngel de la llar, satisfet, em mirava, des de l'altre cantó de la sala, des del fons del mirall. 
No vaig deixar de somriure, ni de fer la veu dolça, perquè no volia que aquell endimoniat àngel de la llar se m'escapés. Havia comprès que si deixava de somriure desapareixeria. Mai no havia estat tan amable com aquells dies. Em sentia a mi mateixa dient: «Sí estimat... Sí, estimat», com en les traduccions de les novel·les angleses. Somrient així vaig perseguir el meu àngel per tots els racons de la casa. I una tarda, una de les tardes més avorrides de la meva vida, mentre el meu marit feia migdiada, bo i assegut a la butaca, vaig veure l'àngel estintolat a la paret, entre la televisió i el cove de la roba neta. Vaig fer un salt elàstic i vaig engrapar-li just el coll. Vaig prémer fort, amb tota la meva ànima i vaig veure, amb els meus propis ulls esverats, com l'àngel es fonia. Hi va haver una lleugera escampadissa de plomes, res més. Quan el meu marit es va despertar em va dir: 
- Ja t'ho deia jo, que s'havien de recosir aquests coixins. 
- I tant  -vaig contestar-. Els homes de la casa haureu d'apuntar-vos a un curs de recosir coixins, estimat. 
L'«estimat» em quedava com un tic nerviós que ja quasi ha desaparegut del tot. 
He de confessar que, al primer moment, em vaig sentir una mica desemparada. Sense el meu somriure habitual i sense la meva contesta amable, havia de resoldre a cada instant què contestaria, quina havia de ser la meva opinió. 
- Com has canviat! -em deien parents i amics. 
Al primer reclam del marit ja vaig saber contestar-li: 
-Tinc una feina urgent, amor meu. Quan acabi estaré per tu. 
I quan arriben els meus fills de col·legi els dic: 
- Quan truquin per telèfon, pregunteu primer de part de qui, i si no és ningú de la llista digueu que no hi sóc. I ara tanqueu la porta, tresors de la mareta. 

Em queden encara frases fetes dels vells temps d'amabilitat, però ja no sóc dolça i comprensiva, i he recobrat a poc a poc el meu propi rostre. Cada u hi diu la seva, és clar, i hi ha qui afirma que m'he tornat insuportable. Però em suporten, naturalment, com jo abans els suportava. 
Aplica't la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l'àngel de la llar; només així començaràs a viure."

Vinyetes extretes del llibre "Dona, doneta, donota" de M.Aurèlia Capmany (amb il·lustracions d'Avel·lí Artís Gener).

M. Aurèlia Capmany, una dona lliure (vídeo)

Premi Ramon Llull al poeta eivissenc Manel Marí a títol pòstum.


           Jo soc la veu

           Jo soc la veu que han fet la veu d’uns altres 
           desteixint balbucejos, remors i altres consignes,
           i si em tremola el llavi com li tremola a uns altres
           és per haver admès l’eco d’un esperit-diable
           que ha corsecat el coll amb tanta i tanta cendra.

           Soc la veu i la cendra, i ja m’hi fot
           no poder encomanar cap altre encant més alt,
           tanmateix puc jurar que encara em vibra amb força
           el puny quan s’afaiçona pel nervi i per l’espasme,
           vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara
           la veu entre les veus, la cendra entre les cendres,
           i mastego encenalls per escopir l’incendi:
           jo soc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se
           i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes.

                                                                                  (Tavernàries)
Antologia: