dimarts, 26 de febrer de 2019

Rebel·lió, conte d'Anna M. Villalonga

Celebram el Dia de la Dona Treballadora amb aquest conte: Rebel·lió, d'Anna Maria Villalonga


Totes tres n’estaven ben tipes. La situació, en ple segle XXI, havia esdevingut intolerable. Se sentien aclaparades per la injustícia, de manera que van decidir reunir-se per estipular els punts bàsics a reivindicar. Després de llargues i profundes converses, van donar el vistiplau, per unanimitat, al següent manifest:

1. S’ha acabat passar per unes bledes assolellades durant generacions i generacions. A partir d’ara, farem el que voldrem.

2. Prou d’anar amunt i avall amb cistellets de pastissos. Prou de vagar esmaperdudes a l’espera d’uns certs individus de tons blavosos per tal de ser rescatades. Prou de jeure inconscients en llits de cristall o de fer migdiades eternes que no permeten gaudir de la vida.

3. Tema bosc. El bosc és un lloc magnífic per divertir-se. No un indret fosc i perillós que tothom, per reial decret, ha de témer.

4. No a la criminalització sistemàtica de les madrastres. N’hi ha de tota mena. Algunes, d’allò més simpàtiques i enrotllades, liberals amb el sexe i sense cap tipus de manies. Visca les madrastres solidàries! (crit de lluita necessari).

5. Reivindicació de la possibilitat de conviure amb bruixes i bruixots. Vergonya aliena pel fet que hagin estat des de sempre tan mal vistos.

6. Cal fer constar que les fades benèfiques també tenen vicis, defectes i manies. Algunes es fiquen el dit el nas, canten de pena, practiquen una màgia caducada i porten la vareta feta un nyap (subvencions per a la reeducació de les fades, urgència de nivell 1).

7. El problema gravíssim de la indumentària. On s’és vist com ens fan anar? Fora robes ridícules de nenes de parvulari!

8. Els amics són els amics. Ni caçadors, ni àvies, ni prínceps, ni altres elements similars. Cadascú tria amb qui vol estar i “punto pelota” (expressió usada perquè fa modern).

Després de l’escriptura del manifest, taxatiu i sense escletxes, les tres van signar-lo conjuntament. Tot seguit, en van enviar còpies a les editorials, als diaris (en paper i digitals), a les productores cinematogràfiques, als dibuixants, a les cadenes de televisió, empreses d'ebooks i responsables de pàgines web.

La festa es perllongà fins a altes hores de la matinada. Evidentment, la iniciativa s’havia de celebrar. L’enrenou en la boscúria va ser apoteòsic. Sense fades carrinclones ni estirats paios de color blau, la música eixordava la fauna i la flora. Fins i tot els trolls s’hi van afegir. El llop ballava com un esperitat amb una noia de cabellera desfeta; els set nans cantaven cançons tiroleses desafinant a causa de la ingesta descontrolada de licor de gerds; i la somnolenta, totalment desperta, menjava pomes del cistell de la bruixa, que explicava acudits verds a uns quants follets que reien com a bojos. La Blanca, al seu torn, s’havia mig enrotllat en un racó amb un furtiu estranger de barba espessa.

L’endemà, la clariana estava feta un desastre. L’herba es veia aixafada i sembrada d’ampolles buides, closques de cacauets, burilles de cigarretes. El guardabosc no se’n sabia avenir. De sobte, va distingir un objecte brillant. Era una delicada corona d’or, abonyegada i deslluïda, que havia perdut les pedres precioses. Al seu costat, una pila de roba rebregada, estripada i bruta. Estava per llençar, però, tot i així, hi va poder identificar, sorprès, algunes peces: un davantalet rosa, un vestit de seda de maniguetes bufades i una bonica capa, de gruixut feltre, amb una caputxeta ben vermella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada